Crisi de subministraments: la cadena logística poscovid

La pandèmia ha vingut acompanyada d’una altra crisi la magnitud de la qual sense precedents a causa de l’escassetat de matèries primeres en la indústria ha afectat la distribució de subministraments en la cadena logística. En un moment d’auge del comerç electrònic, s’han viscut trencaments d’estocs i restriccions de mobilitat al costat de pics de demanda que han posat sobre la taula la necessitat urgent de reforçar la resiliència i sostenibilitat de les cadenes logístiques.

Per això, més enllà de l’alleujament que poden portar estratègies com el nearshoring (orientades a prioritzar les opcions de subministrament més pròximes i diverses, com a alternativa a les fabricacions d’origen llunyà), hi ha altres reptes que requereixen de la implicació de totes les organitzacions que intervenen en la cadena. Aquests reptes posen el focus en la flexibilització dels models logístics basats en la filosofia JIT (Just in time) per a balancejar-los cap a estratègies JIC (Just In Casi) de manera sostenible, digital, millorant la visibilitat i la traçabilitat i minimitzant l’impacte en caixa.

Per a arribar a aquesta major flexibilització, cal poder determinar amb precisió quines són les peces i materials que més valor aporten i quina és la seva situació en cada punt de la cadena per a així garantir el seu subministrament efectiu en un ampli ventall de contextos possibles. Una cadena logística que prioritza el lliurament a temps al menor cost pot tornar-se opaca i inflexible -com s’ha demostrat recentment- dificultant, per exemple, el seguiment dels materials que podrien ser indicats per a la reutilització, el reciclatge o la remanufacturació per a implementar una cadena de subministraments circular i reduir d’aquesta manera el consum de matèries primeres d’entrada.

No obstant això, l’obstaculització en l’obtenció de dades de les mercaderies, ocasionada per raons tecnològiques (com l’absència de plataformes d’extrem a extrem) o organitzatives (com la poca fiabilitat dels mecanismes d’intercanvi existents i de la procedència i privacitat de les dades compartides), és una de les majors raons que han impedit avançar als agents del sector cap a aquest objectiu. L’adopció d’un llenguatge, normes i models de dades comunes és, justament, un dels camins que poden afavorir el reenfocament de la cadena logística en favor d’una menor complexitat, que es tradueixi en una major flexibilitat i agilitat en la presa de decisions a les torres de control.

La superació d’aquests obstacles passa per poder establir punts de referència amb fiabilitat i una major col·laboració entre agents per a afrontar els augments de pressió en la xarxa logística. En aquest sentit, la robotización de magatzems per a la gestió del picking, l’automatització de processos amb sensorización i xarxes 5G, així com el blockchain o els drons per al lliurament últim milla, juguen un paper molt important en la possibilitat de fer la cadena de subministrament més flexible, sostenible i capaç d’assumir escenaris impredictibles.

Així, en la mesura que s’estengui l’adopció de processos més dinàmics en la planificació d’operacions -basats en els avanços tecnològics i en la col·laboració de les organitzacions-, la flexibilitat s’incrementarà en la cadena logística i també en les vendes; millorant tant la capacitat de detecció proactiva de riscos i oportunitats com de resposta del mercat davant la fluctuació de la demanda, de manera alineada amb les noves maneres de consumir del client final i en l’àmbit B2B.